Situat en el contrafort oest del massiu del Vercors, el castell de Rochechinard ocupa una estreta i abrupta plataforma rocosa a 600 metres d'alçada.
Es possible que el lloc fou ocupat a partir del Segle XII per una de les famílies dels senyors de Royans. Durant aquesta època, el castell només seria una mena de torre fortificada, amb una habitació, una capella dedicada a Sant Jordi i un annex materialitzat en caseta.
Aquest conjunt d'edificis ocupen la part terminal de l'esperó, protegit per una fossa profunda tallada entre les roques i per un mur de més de dos metres de gruix.
Als voltants de 1480-1490, la família Allemand empren una gran reconstrucció i canvia radicalment la zona. Tres nous edificis són construïts alhora: una torre de canó amb vistes cap a la gorga i flanquejada per una barbacana, una torre circular per a canons i amb bancs defensius, i una gran habitació.
Aquesta uniformitat es manifesta per l'ús d'un decorat de pedres amb bonys pels angles de paret i les rectes dels bancs. Alçat lluny d'un àmbit militar, aquest “nou” castell representa el nou emblema d'un llinatge, el dels Allemand, el qual impregna el seu toc personal (un escut en xamfrà, motiu d'un tronc sense branques). El sector defensiu multiplica els obstacles. La torre de canó n'és el primer: adormida sobre la roca, amb parets de 3 metres, només ofereix angles que sobresurten per a una eventual tir advers.
Els seus onze canons, de doble obertura, asseguren una defensa de tir al ras o bombejat. El flanc es protegit per una talaia i per una plataforma elevada i atrinxerada.
La part de baix, a l'entrada, es defensada per una porta de roure, un pont-llevadís, un canó i una talaia.
Passada la barbacana, una segona porta dona accés a un patí amb pendent, però que es pot creuar gràcies a un sistema mòbil. La torre central, anomenada “torrassa” al Segle XVII, completa la defensa amb 8 canons apuntant cap al pati, la barbacana i l'interior de la torre del canó.
Aquesta “torrassa” serveix tant defensa com de residència. Es construït des del punt més baix del recinte, a l'antic fossat, però té una alçada de més de 17 metres separades en cinc nivells. El soterrani està distribuït per una gran cisterna i un annexe per el forn de pa.
L'habitació, que segueix en un punt alçat i al nord del terreny, només representa una quarta part de les construccions que utilitzaven les estructures anteriors. Es nota el confort en aquesta secció, cuina al primer pis, latrines en cada un dels pisos i xemeneia a cada habitació.
En el Segle XVI i XVII, els Mosnier realitzen les últimes transformacions, una galeria d'inspiració italiana i reestructuracions internes. Les últimes construccions daten de 1699 amb la completa restauració de la teulada. A principis del Segle XVIII el terreny deixa de ser mantingut i l'any 1764 serà completament abandonat i en ruïnes. Al Segle XIX, el castell, que s'haurà unit amb l'entorn desperta l'interès dels pintors i poetes romàntics (E Thuillier, D Rahoult, A Debelle, V Arnaud, A Souchier...). Com molts castells, acabarà servint de cantera i moltes parts d'aquests es troben a les cases de la Comuna.
Josselin Derbier : L'historiador i arqueòleg
Es possible que el lloc fou ocupat a partir del Segle XII per una de les famílies dels senyors de Royans. Durant aquesta època, el castell només seria una mena de torre fortificada, amb una habitació, una capella dedicada a Sant Jordi i un annex materialitzat en caseta.
Aquest conjunt d'edificis ocupen la part terminal de l'esperó, protegit per una fossa profunda tallada entre les roques i per un mur de més de dos metres de gruix.
Als voltants de 1480-1490, la família Allemand empren una gran reconstrucció i canvia radicalment la zona. Tres nous edificis són construïts alhora: una torre de canó amb vistes cap a la gorga i flanquejada per una barbacana, una torre circular per a canons i amb bancs defensius, i una gran habitació.
Aquesta uniformitat es manifesta per l'ús d'un decorat de pedres amb bonys pels angles de paret i les rectes dels bancs. Alçat lluny d'un àmbit militar, aquest “nou” castell representa el nou emblema d'un llinatge, el dels Allemand, el qual impregna el seu toc personal (un escut en xamfrà, motiu d'un tronc sense branques). El sector defensiu multiplica els obstacles. La torre de canó n'és el primer: adormida sobre la roca, amb parets de 3 metres, només ofereix angles que sobresurten per a una eventual tir advers.
Els seus onze canons, de doble obertura, asseguren una defensa de tir al ras o bombejat. El flanc es protegit per una talaia i per una plataforma elevada i atrinxerada.
La part de baix, a l'entrada, es defensada per una porta de roure, un pont-llevadís, un canó i una talaia.
Passada la barbacana, una segona porta dona accés a un patí amb pendent, però que es pot creuar gràcies a un sistema mòbil. La torre central, anomenada “torrassa” al Segle XVII, completa la defensa amb 8 canons apuntant cap al pati, la barbacana i l'interior de la torre del canó.
Aquesta “torrassa” serveix tant defensa com de residència. Es construït des del punt més baix del recinte, a l'antic fossat, però té una alçada de més de 17 metres separades en cinc nivells. El soterrani està distribuït per una gran cisterna i un annexe per el forn de pa.
L'habitació, que segueix en un punt alçat i al nord del terreny, només representa una quarta part de les construccions que utilitzaven les estructures anteriors. Es nota el confort en aquesta secció, cuina al primer pis, latrines en cada un dels pisos i xemeneia a cada habitació.
En el Segle XVI i XVII, els Mosnier realitzen les últimes transformacions, una galeria d'inspiració italiana i reestructuracions internes. Les últimes construccions daten de 1699 amb la completa restauració de la teulada. A principis del Segle XVIII el terreny deixa de ser mantingut i l'any 1764 serà completament abandonat i en ruïnes. Al Segle XIX, el castell, que s'haurà unit amb l'entorn desperta l'interès dels pintors i poetes romàntics (E Thuillier, D Rahoult, A Debelle, V Arnaud, A Souchier...). Com molts castells, acabarà servint de cantera i moltes parts d'aquests es troben a les cases de la Comuna.
Josselin Derbier : L'historiador i arqueòleg
Castell de Rochechinard
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
.(c) Copyright 2008 © alb ---- traducció : Guilhem Almirall ; All rights reserved ---- Update 05/2011
 |
 |